Divendres Sant

Avui fem memòria de la mort de Jesús. Però, alerta! No es tracta d'un simple exercici de record. Volem fer-ne memòria sota el guiatge de l'Esperit Sant, que ens faci entendre que el Misteri de la passió i mort de Jesús té a veure amb Misteri de la passió i mort nostra, de la humanitat i de tota la creació. Apropem-nos-hi.

Una obra d'art, per exemple, una pintura, permet múltiples mirades, que conflueixen tot enriquint la percepció de l'obra. També la mort de Jesús admet, també, múltiples aproximacions. De fet, quantes més aproximacions fem convergir, més profunda i rica en serà la comprensió.  

Una mirada, en la crucifixió, respon a la pregunta sobre el perquè Jesús acaba essent víctima d'aquesta cruel forma d'execució dels romans. Es tracta d'una aproximació, primerament, històrica. Sembla una dada segura de la biografia de Jesús el seu conflicte amb les autoritats religioses d'Israel. Formen part d'aquest conflicte:
                         1) la crítica de Jesús, de paraula i d'obra, a la institució religiosa d'Israel, en sintonia amb les denúncies profètiques de l'Antic Testament; i

                         2) la pretensió de Jesús de fonamentar la seva paraula i el seu actuar en un suposat vincle especial amb Déu, fins al punt de referir-s'hi com «el Pare».

 

En el primer aspecte hi podem incloure:

                        a) les disputes amb les autoritats religioses sobre les reinterpretacions que fa Jesús de la Llei: les guaricions en dissabte, els «sabeu que es va dir..., però jo us dic...»;           

                        b) la denúncia de Jesús dels preceptes religiosos que esdevenen excusa per deixar de banda el sentit profund de la Llei, que té a veure amb la misericòrdia i amb l'autenticitat del cor;

                        c) l'amistat de Jesús, en nom de Déu, amb totes aquelles persones oficialment impures: publicans, pecadors, estrangers, etc.;

                        d) la crítica de Jesús al Temple, centre de la vida religiosa d'Israel, en aquell moment, que havia esdevingut lloc de negoci per a alguns privilegiats, en comptes de ser lloc d'encontre amb Déu.

 

Pel que fa al segon aspecte, el vincle de Jesús amb Déu, cal tenir en compte el context d'esperança messiànica en el que vivia Israel, estimulat per la submissió a l'Imperi Romà que patia des de l'any 63 a. C. La manera d'actuar de Jesús, la seva manera de parlar de Déu i del seu Regne i, especialment, la seva pretensió d'una relació especial amb Déu fa que uns es preguntin, esperançats, sobre el caràcter messiànic de Jesús, mentre que d'altres el considerin un perill per a l'ordre social, algú mogut per l'esperit maligne i, sobretot, un blasfem.

Els evangelis reflecteixen clarament el conflicte de Jesús amb les autoritats religioses d'Israel. És versemblant pensar que aquest conflicte seria gradual i que va tenir el seu punt àlgid amb els aldarulls que va provocar en el Temple. És ben probable que Jesús tingués consciència del que s'hi jugava, del perill que corria, si es mantenia en les seves paraules i gestos, que irritaven les autoritats religioses d'Israel, si més no, a una part d'aquestes. Ara, tot procurant endinsar-nos en el cor de Jesús, segons les coordenades que ens donen els evangelis, ens preguntem: per què Jesús es va mantenir en l'anunci del Regne, d'obra i de paraula, aquest Regne que subvertia l'ordre religiós i social? Per què se la va jugar tant? «El Pare i Jo som u»; «ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics». És inseparable, en Jesús, l'amor a Déu, al Pare, i l'amor a les persones. La unió amb el Pare el fa esdevenir bon pastor, pa viu, llum, cep on empeltar-se, porta d'entrada a l'estable, font d'aigua viva, camí, per als qui tenen fam i set de perdó, de veritat i de vida. El Pare ho ha posat tot a les seves mans i ell se'n sent responsable. Per això no es fa enrere. Era massa gran aquest amor com per no ser-ne fidel. En resum: Jesús acaba a la creu pel fet de mantenir-se fidel a les causes del Regne, per mantenir-se fidel a l'amor a Déu i als germans.

La lectura la Passió ens dona moltes altres mirades sobre la crucifixió de Jesús. Segur que cadascú es fixarà en alguna de les «pinzellades» que ens donen els evangelistes. Us proposo tornar a contemplar la imatge que ens ofereix Jn 19,5: Llavors sortí Jesús portant la corona d'espines i el mantell de porpra. Pilat els diu: «Aquí teniu l'home». Jesús és escarnit. Disfressat de rei, exposat davant de tots, a fi de ser menyspreat amb la seva figura penosa. Les paraules de Pilat, «Aquí teniu l'home», prenen una força que Pilat no podia sospitar. Sí, aquest home injustament condemnat, Jesús, és imatge de la humanitat sofrent, fràgil davant de les envestides del mal. És una imatge de la fragilitat de l'amor, davant dels poders que es volen imposar al preu que sigui. És una anticipació de la creu. Certament que, en aquest «Aquest teniu l'home», també hi podríem veure una imatge de la dignitat humana, quan hom és capaç de mantenir la llibertat interior, la que es manifesta en la no demonització del butxí. Tanmateix, aquesta dignitat, aquesta fortalesa d'esperit, no fa menys punyent el fracàs i la pregunta: on és Déu en aquest escarni, on és Déu davant de la injustícia, on és Déu davant de la creu? Aquesta és la pregunta, la pregunta definitiva, que ens ofereix aquesta segona mirada sobre la crucifixió.

Avui, en el context actual, què ens suggereix la contemplació de la passió i mort de Jesús? Les mirades anteriors ens han portat a posar l'accent en els aspectes següents: 1) la creu com a conseqüència de la fidelitat al Regne d'Amor que el Pare vol fer créixer en la humanitat; 2) la creu com a fracàs de l'amor davant de les múltiples formes de mal; 3) la pregunta sobre Déu davant de la creu.

El primer aspecte ens parla d'assumir riscos i conseqüències per fidelitat a l'amor, al bé. No en tenim molt exemples avui d'aquest lliurament? Personal sanitari que s'arrisca a contraure la infecció a fi de salvar vides; professionals que es mantenen en actiu per tenir de cura de col·lectius vulnerables o per assegurar serveis bàsics per a la població; persones voluntàries que s'organitzen i surten al carrer per ajudar el veïnat més necessitat; tota la població que assumeix amb consciència i solidaritat les incomoditats del confinament a fi de protegir el seus i a les altres persones; particulars i empreses que posen recursos per produir material indispensable... La crisi que estem vivint ha fet emergir molta generositat, molt lliurament. Però aquest amor no és d'ara. En el món hi ha hagut i hi ha molta entrega. És el substrat que fa possible la vida.

El segon aspecte que ens ha suggerit l'evangeli d'avui és la feblesa del bé, davant dels poders insultants del mal. És l'experiència de fracàs. Ho poden identificar en la nostra vida personal i social. Les limitacions i el pecat personal en són un exemple. La complexitat per organitzar un món que respecti els Drets Humans i la força de l'egoisme que malbarata tants recursos i oportunitats ho són, també, però a escala social. La crisi que estem vivint i, sobretot, les seves conseqüències econòmiques i socials posen de manifest la feblesa del nostre sistema de vida. Alguns també ens han fet veure que aquesta desfeta que ara ens toca de prop és el pa de cada dia d'una part important de la humanitat. Un altre món és possible?

I, finalment, la pregunta sobre Déu davant del sofriment i la mort de l'innocent (la creu) es fa present aquests dies en molts hospitals i en moltes llars. També pot ser que s'amagui (la pregunta) en el cor de tantes persones que, ara ja, o properament, pateixin les conseqüències econòmiques i socials de l'epidèmia. És la mateixa pregunta davant dels innocents, dels quals no en saben ni el nom, que han perdut la vida en el mar, quan intentaven cercar un futur possible. És la pregunta davant de tant de mal que crucifica una part important de la humanitat, ahir i avui.