CONNECTA'T AMB EL VÍCTOR

Dissabte  Sant:

El video del Víctor està pensat per a tota la família,

i el text posterior a partir d'uns 16 anys.

Vetlla de Pasqua


Jesús ha estat sepultat. Amb la foscor del divendres s'inicia el sabat, amb el seu repòs prescriptiu. Però, com és possible celebrar i agrair la creació, com és possible guardar el repòs que ens recordi que, tots els éssers, hem estat fets per a la llibertat i no per a l'esclavatge, si Jesús ja no hi és, si ha estat executat com un malfactor pels poders religiós i polític? No podem creure el que ha passat. El desconcert es barreja amb la por.

Esperem la primera llum del diumenge. El sabat és finit. Ens apressem per arribar al sepulcre. Sí, ens aferrem a les despulles del qui hem estimat, perquè no podem comprendre ni acceptar que ja no estigui entre nosaltres. No hem pogut dormir. La foscor de la nit es fonia amb la foscor del nostre cor. A trenc d'alba, la primera llum a l'horitzó ens ha portat un bri de consol, com si el nou dia ens anunciés que tot ha estat un malson. Hem sortit de casa amb el cor adolorit, acomboiades per una llum amable que semblava acaronar-nos.

Tal volta podrien haver estat aquests els pensaments i sentiments de les dones que van a anar al sepulcre en clarejar el diumenge. Són les vivències pròpies de qui li ha estat arrabassat quelcom o algú que estimava: negació, desconcert, desesperació, desconsol... La pèrdua d'algú estimat o un fracàs important en són un exemple.

Hi ha alguns elements en l'evangeli (Mt 28,1-10) d'aquesta Vetlla que criden l'atenció: un missatger, un anunci, un signe, una missió, uns sentiments, una trobada i una promesa. Estirem el fil de cadascun d'ells.

Un missatger. Apareix sobtadament, com quelcom imprevisible. Fa rodolar la pedra pesada que segellava el sepulcre, que, com una metàfora, representava una frontera infranquejable entre la vida i la mort. La seva presència s'acompanya d'una llum difícil de descriure.

Un anunci: «No hi és aquí. Ha ressuscitat tal com ho havia predit». Viu! On és? Com és possible? Preguntes sense resposta, però la lluminositat del missatger fa que l'anunci arribi al cor; dona validesa al que no es podia esperar: Ell viu!

Un signe. Tot comprenent la dificultat per acollir un anunci impensable, el missatger convida a posar l'atenció en un signe: el sepulcre és buit. La petjada de la mort ha desaparegut.

Una missió: «aneu de seguida a dir als deixebles: Ha ressuscitat d'entre els morts». Les qui han rebut l'anunci són cridades a fer de missatgeres. Però, com serà possible? Com podran elles irradiar una llum que faci creïble el missatge?

Uns sentiments: la por i l'alegria. El primer és el ressò interior de qui es troba davant d'una realitat que el depassa absolutament, una realitat inabastable, incontrolable. El segon és expressió de l'harmonia interior, fruit d'un do que pacifica, que dona resposta a tots el neguits.

Una trobada: «Jesús els sortí al pas i les saludà dient: Déu vós guard». És Ell! El nostre cor s'havia escalfat amb l'anunci del missatger i el signe del sepulcre buit, però, ara, ens hem trobat amb Ell. Ens ha sortit a l'encontre. Una trobada breu, que hauríem desitjat eterna. Però ens enviat als germans. Ara, el nostre anunci està sostingut per l'experiència d'un encontre. Som testimonis. Qui sap si el nostre ésser resplendeix, ara, una mica d'aquella mateixa llum.

Una promesa: «que vagin a Galilea... allà em veuran». Galilea? Allí és on va començar tot. Allí el vam conèixer. Allí ens va cridar, quan feinejàvem en el nostre treball quotidià. Allí el vam començar a seguir. Vam veure com actuava. Allí ens va començar a parlar del Regne. Allí vam ser testimonis de les seves trobades amb els malalts, els endimoniats. Allí vam escoltar el seu «Feliços els pobres...». Allí ens va dir que havíem de ser sal i llum. Allí ens va donar una mirada nova i profunda de la Llei: «Ja sabeu que es va dir... Doncs jo us dic...». Retornar a Galilea és retornar a la primera crida, enmig de la quotidianitat. És recordar les seves paraules i els seus gestos. L'anunci del Regne. Som-hi! Diu que allí el veurem.  

Heus aquí algunes de les «pinzellades» amb les quals l'Evangeli ens vol anunciar la resurrecció de Jesús. Els evangelistes i llurs comunitats són, per a nosaltres, els missatgers lluminosos. També ho són la munió de generacions que ens han fet arribar aquest anunci. Aquesta és l'Església: comunitat de testimonis del Ressuscitat. Per a cadascú, aquesta Església ha pres noms i rostres concrets, homes i dones que, com el missatger de l'evangeli, van aparèixer a la nostra vida. És cert: potser no tenien la lluminositat de l'àngel, però, tal volta, en vam descobrir algun raig. De la mà dels evangelis, amb l'acompanyament d'alguna comunitat, vam iniciar el camí d'amistat amb Jesús. Com els deixebles, el seguim per Galilea, escoltem la seva paraula i contemplem el seu actuar. L'escoltem parlar del Regne, del Pare, que no vol que es perdi ningú. El veiem seure a taula amb els menyspreats; tocar els leprosos; guarir en dissabte... Experimentem que l'evangeli es fica en la nostra vida quotidiana: a casa, a l'escola, a la universitat, al treball, en la nostra vida social i comunitària. Ens interpel·la. És com si Jesús ens parlés avui. El cor se'ns escalfa. També, la vida es cola en l'evangeli: en el rostre del leprós, del cec, de la dona sirofenícia, hi descobrim el rostre de persones amb qui tractem en el nostre quotidià. Acompanyem Jesús cap a Jerusalem. En aquest camí, l'ombra de la creu es fa cada vegada més intensa i més gran. Novament, la vida se'ns barreja amb l'evangeli. La passió de tantes persones (la de qui ha perdut l'espòs o l'esposa massa aviat; la de qui ha perdut un fill o una filla; la de qui malviu pel carrer; la de qui fuig de la guerra i de la misèria; la de qui espera saltar un tanca amb concertines per trobar un futur...), potser també la d'un mateix, se'ns barreja amb la passió de Jesús. L'aliança de poders (religiós i polític) que porta Jesús a la creu, ens recorda aliances d'avui que provoquen el patiment i la mort de tants innocents. El fracàs expressat en la creu ens sembla imatge del fracàs del nostre món per construir una civilització fraterna. A nivell personal, també hi ha una participació en aquest fracàs col·lectiu, en la mesura que l'Amor no acaba de regnar en el nostre cor. I, davant d'això, un anunci: Ell és Viu! Si és així, vol dir que la limitació i el mal no tenen la darrera paraula. Si això és així, vol dir que el silenci absurd del sepulcre, no té la darrera paraula, sinó que el darrer mot el pronuncia el Pare i aquest mot és «Vida». Si això és així, vol dir que l'amor, malgrat la seva aparent feblesa, s'obre camí enmig de tantes forces contràries. Si això és així, la por que ens fa cercar d'assegurar la vida, no la governarà, sinó que podem arriscar-la en nom del bé. Si això és així, la vida no és una casualitat o un absurd, sinó que té un fil d'or que li dona sentit: venim de l'Amor i ens caminem vers l'Amor. Si això és així, podem assumir les nostres limitacions i pecats, tot confiant que, als ulls de Déu, som més que tot això i que la nostra vida és útil per a la construcció del Regne. Si això és així, els brots de vida, esdevenen signes de resurrecció. Si això és així, hi ha espai per a la l'esperança.

Com a les dones que van rebre l'anunci en el sepulcre, se'ns escalfa el cor. Però què vindrà a sostenir la nostra confiança? Només l'encontre personal i comunitari amb Ell ens confirma en la fe. Senyor, surt al nostre encontre! Deixa'ns abraçar-te, per uns instants, el peus! Després correrem inflamats a anunciar que ets viu. I retornarem a Galilea per reviure les teves paraules, els teus gestos i el teu camí.

Bona Pasqua!